Hi hagué una vegada un poeta que aprengué a caminar, fins i tot a córrer vigorosament, més aviat que gairebé ningú altre en el món de l'art (hi ha res més 'artístic' que escriure poesia?). Quan tenia devers 20 anys renuncià a continuar-hi, i, tot i que no s'aturà de viatjar i de veure món, no reprengué mai la tasca creativa que finalment l'encimbellà com un dels esperits més extraordinaris de la humanitat. 

Jo, que res no tenc a veure amb aquell geni (no vull semblar insolent o altiu, al seu costat sent que soc ben diminut) ni amb qualsevol cosa que pugui ser qualificada d'extraordinària, començ a recórrer el meu camí de manera més o menys inversa a com ho feu ell: complida l'edat de prop de quinze anys més de l'edat en què ell morí, i cinc anys més de sumats a aquells quinze d'ençà que vaig deixar els pinzells i tota mena d'estris 'pintadors' convençut que no tenia res a dir ni cap manera de fer-ho, m'aixec d'una letargia que ja em semblava insuportable per posar-me a caminar. 

I tal vegada, tal vegada... arribaré a aprendre a córrer una mica.